Carl Sagan, una espelma a la foscor

Sempre consideraré el Dr. Sagan el meu guia intel.lectual i mai no podré refer-me de la tràgica pèrdua que va representar la seva mort. He pensat un miler de coses per tal d'honorar la seva memòria i crec que la més adequada és fer allò que ell mateix va fer amb tant d'entusiasme i valor: ensenyar les meravelles de la ciència a l'individu normal, comú i corrent. Aquesta biografia, que és força lluny de ser perfecta, tracta de ser el més precisa possible.

Infància i adolescència.

"Dubto molt que, en tota la seva existència, Leib (Gruber, el seu avi) s'hagués allunyat més de cent quilòmetres de Sassow, el petit poble que el va veure néixer. Però llavors, el 1904, segons diu la llegenda familiar, a fi d'evitar una condemna per assassinat, va decidir de cop i volta fugir al Nou Món, deixant rere seu la seva jove dona. ¡Com de diferents d'aquell atrassat llogarret li deurien semblar les grans ciutats portuàries alemanyes, com d'immens l'oceà, com d'estranys els altíssims gratacels i el frenètic enrenou de la seva nova llar! No sabem res del seu viatge transoceànic, però hi trobem la llista de passatgers corresponent al trajecte cobert amb posterioritat per la seva dona, Chaiya, que va anar a reunir-se amb Leib quan va aconseguir estalviar prou diners. Va viatjar en la classe més econòmica al Batàvia, un vaixell registrat a Hamburg. Al document es veu una concisió que, en certa manera, surt del cor: «Sap llegir o escriure?» «No.» «Parla anglès?» «No.» «Quants diners porta?» M'imagino com de vulnerable i avergonyida es va sentir en respondre: «Un dòlar»".

Va desembarcar a Nova York, es va reunir amb en Leib i va viure el temps just per donar a llum la meva mare i la meva tia i després va morir de complicacions en el part. En aquests pocs anys a Amèrica, de vegades havien adaptat el seu nom a l'anglès i l'anomenaven Clara. Un quart de segle després, la meva mare va posar al seu primogènit, un noi, el nom de la mare que mai va arribar a conèixer.

Samuel Sagan, el seu pare, va ser un jueu emigrant de Rússia que va treballar de tallador de tela a una fàbrica de roba i arribà a ser un pròsper comerciant fins i tot durant els anys de la Depressió. Rachel la seva mare va ser una mestressa de casa que va dedicar tot el seu temps a educar els seus fills amb amor i dedicació. Els Sagan sempre van tenir cura de l'ensenyament del petit Carl, qui sempre havia tingut vocació envers la ciència. Un bon exemple d'això és quan a l'edat de 5 anys, els Sagan varen dur al seu fill a l'Exposició Mundial de 1.939 a Nova York. Carl va restar impressionat davant les visions futuristes d'aquella època.

Carl Sagan a la contraportada del seu llibre "Miles de millones".

També el cel nocturn va despertar la seva curiositat. En no haver ningú al seu voltant que li sabés o volgués explicar què eren les estrelles, quan va tenir 7 ó 8 anys, la seva mare el va portar a la Biblioteca Pública de Nova York i el mateix Carl va demanar un llibre sobre les estrelles. La amable bibliotecària li va donar un llibre a la portada del qual es veien en Clark Gable i la Greta Garbo: estrelles de Hollywood. Molt aviat Sagan es va adonar que no tota la gent tenia massa clar el concepte d'estrella.

Quan li van donar el llibre correcte, en Carl el va llegir sencer. També les lectures de ciència ficció de l'època van despertar la seva imaginació sobre la possibilitat de vida en altres mons. A "Cosmos" (Editorial Planeta, Barcelona, 1982) ens relata:

"Jo recordo haver llegit de nen, fascinat i emocionat, les novel.les marcianes d'Edgar Rice Burroughs. Vaig viatjar amb John Carter, cavaller i aventurer de Virgínia, fins a "Barsoom", el nom que donaven a Mart els seus habitants. Vaig seguir ramats de bèsties de càrrega amb vuit potes, els thoat. I vaig aconseguir la mà de la preciosa Dejah Thoris, princesa d'Helium. Em vaig fer amic d'un lluitador verd de quatre metres, anomenat Tars Tarkas. Em vaig passejar per les ciutats en agulla i per les estacions de Barsoom cobertes de voltes, i al llarg de les verds veredes dels canals de Nylosirtis i Nephentes (...) John Carter va aconseguir arribar allà simplement en situar-se d'empeus en un camp tot estenent les seves mans i desitjant-ho. Recordo haver-me estat, de nen, moltes hores amb els braços decididament estesos en un camp solitari implorant allò que creia que era Mart, per tal traslladar-me fins allà. Mai no va donar resultat. Hi havia d'haver altres mètodes".

Segons expliquen aquells que el van conèixer, en aquella època no hi havia una paraula per definir què volia ser: volia viatjar i investigar la vida en altres planetes, volia estudiar les estrelles, volia dissenyar naus espacials... però tot i els seus somnis de viatjar fins les estrelles, Carl era assenyat i va comprendre que potser quan existissin naus espacials ell ja seria massa vell. Però va decidir que estudiaria les estrelles. Va rebre alguns rebufs, com el del seu avi, qui li va preguntar a què volia dedicar-se quan fos gran. Carl, molt orgullós li va respondre: "vull estudiar astronomia". L'avi li va tornar a preguntar: "Això està molt bé. I què penses fer per guanyar-te la vida?" Però això no aturaria la inquieta ment d'en Sagan, qui molt aviat va descobrir que molta gent estudiava astronomia i de fet guanyaven diners amb la seva professió. Amb el total i incondicional recolzament dels seus pares i d'alguns mestres, el destí del futur científic i divulgador ja estava escrit.

Estudis.

Quan va acabar la preparatòria, en Carl es va traslladar a Chicago per estudiar a la universitat d'aquesta ciutat. Va haver de deixar el seu interés pels cohets com a possible mitjà per viatjar per l'espai perquè la universitat no disposava de departament d'enginyeria. Llavors es va concentrar en estudiar allò que sempre li havia fascinat: les estrelles.

Va avançar ràpidament per la seva carrera com a científic; molt aviat destacà entre els seus companys i a les vacances d'estiu va treballar al laboratori del científic guanyador del Premi Nobel H.J. Mueller, qui en aquella època es dedicava a investigar l'origen de la vida en aquest planeta. Malgrat tot, en Sagan hi va realitzar activitats de escassa importància.

Sagan va finalitzar el seu doctorat en astronomia i astrofísica sota la tutela del Dr. Gerard Kuiper, un altre científic intrèpid que va estudiar la possibilitat de vida en altres planetes i a qui es coneix com El Pare de la Ciència Planetària Moderna. Cal aclarir que homes com aquests van haver de lluitar per les seves idees, car que en aquella època els seus col.legues, concentrats com estaven en temes més convencionals, consideraven la investigació de la vida en altres planetes com ciència ficció. Però aviat harien de canviar les perspectives de l'espai per sempre, quan científics soviètics realitzaven amb èxit l'impactant llançament del Sputnik cap a l'espai per col.locar-lo en òrbita al voltant de la Terra, el 1957.

Aquest mateix any, el 16 de juny de 1957, en Carl es va casar amb l'estudiant Lynn Alexander (més endavant Lynn Margulis), qui a l'igual que en Sagan, va generar controvèrsia amb les seves teories més revolucionàries sobre l'evolució de la vida a la Terra. Van tenir dos fills, en Dorion i en Jeremy.

En tots aquests anys, Sagan va donar a conèixer els resultats de la seva primera gran investigació com a científic, on suggeria un efecte hivernacle a Venus. Els seus càlculs perfectes varen produir sensació, i fou convidat per la NASA a treballar com a científic col.laborador. Les dades transmesses pel Mariner II des de Venus varen validar la veracitat de les teories d'en Sagan.

Ja no hi hacia res que impedís el començament de l'Aventura Espacial. I molt menys encara res que impedís que Carl Sagan participés en ella.

Els seus primers anys com a investigador.

El Mariner 4 va ser la primera sonda en arribar a Mart, el mes de juny de 1965, i tots els científics que van participar al projecte, especialment en Sagan, esperaven ansiosos les imatges que la sonda hauria de transmetre. Mart era un punt al cel que resultava particularment atractiu a l'època; encara es recordaven els famosos "canals" observats per Percivall Lowell a començaments de segle. Tot i que les observacions amb telescopis més potents havien arraconat ja la idea que els esmentats canals havien estat construïts per algun tipus de civilització intel.ligent, Mart no perdia la seva fascinació...

% Mariner 4 % Mariner 4

Però després que els científics haguessin observat totes les imatges i analitzat les valuoses dades trameses per les sondes, es va concloure que no hi havia indicis d'erosió originada per l'aigua, excloent quasi per complet la possibilitat que alguna vegada hagués existit cap mena de forma de vida fins i tot elemental al planeta roig. Sagan lluny de desanimar-se, va optar per començar a monitoritzar senyals de vida mitjançant aparells que no necessitaven condicions atmosfèriques òptimes com els telescopis òptics, ni el costós llançament d'una sonda espacial: els ràdiotelescopis.

Simultàniament, Carl va començar a col.laborar amb el científic soviètic I. S. Shklovski i tots dos plegats van organitzar debats i discussions amb altres col.legues interessats en cercar vida extraterrestre; el contingut d'aquestes discusions va ser publicat al llibre: "OVNIS: Un Debate Científico", que tracta precisament sobre els indicis de recerca de vida en altres mons. Des de bon començament Sagan va deixar molt clar que l'objecte de les seves investigacions no tenien res a veure amb el cada cop més popular fenomen OVNI. Malgrat això, la conservadora Universitat de Harvard no va veure amb bons ulls les seves activitats, i l'any següent li van denegar la renovació del seu contracte.

Això va representar un cop molt fort a la carrera d'en Sagan, però quasi immediatament va rebre una oferta de la Universitat de Cornell, a Ithaca, Nova York, la qual comptava amb la fama de tenir a les seves files científics que investigaven temes especulatius i poc convencionals. Com és de suposar, Carl Sagan fou rebut amb els braços ben oberts. Sagan es va traslladar a Ithaca al costat de la seva flamant dona, l'artista Linda Salzmann, amb qui va contraure núpcies el 6 d'abril de 1968. Carl es va convertir en director del Laboratori de Ciències Espacials de Cornell, lloc que, amb les seves classes en aquesta universitat, va ocupar per la resta de la seva vida.

Tot i aquestes activitats, Sagan va formar part de l'equip d'operadors i científics encarregats del projecte Apolo 11 el 1969. Però el més significatiu d'aquest any per a ell fou la missió del Mariner 9 a Mart, la qual va excedir totes les espectatives quan el va orbitar dues vegades al dia i va fotografiar el 100% de la seva superfície, mostrant evidències que alguna vegada va ser actiu, per la qual cosa hi podia haver existit vida.

La missió Pioneer.

El 1973 van ser llançades les sondes espacials Pioneer 10 i 11 amb la finalitat de transmetre imatges i dades des dels gegants del nostre sistema solar: Júpiter i Saturn. Sagan i el seu col.lega i amic Frank Drake van aconseguir autorització de la NASA així com els fons necessaris per incloure al Pioneer 10 una placa gravada amb símbols, per si de cas alguna civilització extraterrestre es topava amb la nau durant el seu viatge cap a l'espai exterior, cap a on s'està dirigint en aquests moments. La placa va ser dissenyada per Drake i Sagan i dibuixada per Linda Salzmann.

La placa del Pioneer 10.

La clau per desxifrar la placa radica en entendre l'esgotament de l'element més comú de l'univers: l'hidrogen. Aquest element ve il.lustrat a la part esquerra de la placa de manera esquemàtica, mostrant la transició superfina de l'hidrogen atòmic neutre. Qualsevol ésser provinent d'una civilització amb prou educació científica per a comprendre l'hidrogen hauria d'ésser capaç d'interpretar el missatge. Igualment, s'assenyala la posició de la Terra dins del nostre Sistema Solar... però tot això hauria passat quasi desapercebut si no fos pel fet que també es varen incloure gravats que mostraven un home i una dona despullats. Els mitjans s'afanyaren a presentar imatges de la placa a diaris, revistes i a la televisió, i la conservadora Nord-Amèrica va embogir.

Vet ací uns extractes de "Señales de la Tierra", explicat per Frank Drake (traduït de l'alemany "Signale der Erde", Droemersche Verlagsanstalt Th. Knaur Nachf. München/Zürich, 1980):

"La placa al Pioneer 10 i 11 va produir, així de senzilla com era, reaccions tan divertides com sorprenents per part de l'opinió pública. Els mitjans de comunicació i les estacions de televisió es varen confrontar amb el problema d'ensenyar la placa en tots els seus detalls, tot i que es mostraven éssers humans nus. Al Chicago Sun-Times els redactors es van esforçar desesperadament per retocar les parts sexuals fins a fer-les desaparèixer, per la qual cosa d'una edició a una altra, el mateix dia, una i una altra part delicada de l'anatomia desapareixia. El cap de redacció de Los Angeles Times va rebre furioses cartes de lectors que culpaven la NASA de malbaratar els diners dels contribuents per enviar obscenitats a l'espai. També hi havia cartes de feministes ofeses, per l'altra banda, que protestaven pel fet que la dona de la placa semblava una subordinada de l'home. No semblava ser rere d'ell? I, per què, per tots els cels, l'home era qui tenia la mà aixecada i ella no? Tot això fou una desagradable sorpresa per a Linda Sagan, qui es considerava una dona emancipada.

També se sentien sorpresos i capficats alguns que pensaven que les imatges dels éssers humans representaven massa la seva pròpia raça, qualsevol que fos. Crida l'atenció que això fos objectat per persones de totes les races, cosa que ens fa pensar en una profunda veritat psicològica de tots nosaltres. El més important és que aquest missatge va ser realitzat per un grup molt petit d'éssers humans --exactament per tres-- i amb això no va ser ni tan representativa de tota la humanitat, ni tan formativa com podria haver estat. A la premsa anglesa van aparèixer articles que demanaven que la futura informació d'aquest tipus fos dirigida per un gran grup internacional de científics i de laics.

Després de tot aquest foc creuat de crítiques arribàrem a la conclusió que la majoria d'aquestes eren irrellevants. Érem de l'opinió que no havíem comès cap error greu. Malgrat tot, les crítiques van aconseguir fer-nos veure l'art de recopilar missatges interestel.lars amb molta més humilitat. Havíem descobert que una gran part de la Humanitat es preocupava pel contingut de missatges interestel.lars, tot i que la possibilitat que fossin rebuts era molt petita."

De la mateixa manera, molta gent va expressar les seves objeccions perquè pensaven que mostrant la nostra localització a l'espai, fóra molt més fàcil que civilitzacions bèl.liques ens localitzessin per a conquerir o destruir la Terra. Amb tot, també hi va haver moltes reaccions positives, i persones de tot arreu també varen escriure cartes als diaris per a expressar la seva aprovació i entusiasme. Comenta Sagan a "La Conexión Cósmica" (Plaza & Janés, Barcelona, 1978):

"El missatge que duia a bord el Pioneer 10 ha estat un veritable entreteniment. Però també ha estat quelcom més que això. Ha estat una mena de prova còsmica de Rorschach, a la qual moltes persones hi veuen reflexades les seves esperances i temors, les seves ambicions i derrotes, els més foscos i els més lluminosos aspectes de l'esperit humà. L'emissió d'aquest missatge ens obliga a considerar com desitjaríem estar representats en un raciocini còsmic. Quina és la imatge de la Humanitat que podríem desitjar presentar a una civilització superior ubicada a qualsevol punt de la Galàxia? La transmissió del missatge del Pioneer 10 ens estimula a considerar-nos a nosaltres mateixos des d'una perspectiva còsmica.

En la meva opinió, crec que el major significat de la placa del Pioneer 10 no és precisament el fet d'enviar un missatge a l'exterior, sinó més aviat que es tracta d'un missatge a nosaltres mateixos".

Amartitzatge.

Però aquesta similitud entre Mart i la Terra va despertar poc interès entre els mitjans de comunicació i, en conseqüència, al públic. Més que mai Carl Sagan es va dedicar a popularitzar la ciència, arribant a aparèixer al famós The Tonight Show de Johnnie Carson. Va ser tan gran l'èxit obtingut, que Sagan va esdevenir una mena de símbol nacional nord-americà. Sagan començava a destacar com un estel al firmament per si mateix i les aparicions a l'esmentat programa de televisió es van fer més freqüents.

% El planeta vermell pres per la càmara del Viking 2 Panorama marcià.

El 1977 surt a la venda el seu llibre "Los dragones del Edén", que parla sobre l'evolució de la intel.ligència. Aquest llibre (potser el meu preferit) li va valdre el premi Pulitzer. Però no només això, sinó també un altre missatge cap a les estrelles i un amor prohibit van fer que 1977 fos un any decisiu a la vida d'en Sagan.

Viatgers de l'espai.

Primeres imatges de l'explorador Viking 2 a Mart.

La popularitat d'en Sagan també era gran entre els cercles d'intel.lectuals i d'artistes, per la qual cosa va reunir a col.laboradors amb talent per tal de dissenyar i produir el disc. Com totes les missions espacials, es disposava de poc temps i diners per tenir llest el missatge en unes poques setmanes, i tota la gent que hi estava involucrada va treballar laboriosament a fi d'enllestir-lo just a temps. Les aventures i desventures del segon gran missatge dels terrestres cap a possibles civilitzacions va ser meravellosament narrat per Sagan, Drake i els principals col.laboradors a "Murmullos de la Tierra".

% Disc Voyager El disc un cop instal.lat al Voyager

El disc conté el següent:

• 118 fotos, 20 d'aquestes en color
• Salutacions en 55 idiomes
• "Els sons de la Terra": 19 sons diferents
• 27 melodies, des de música tradicional de tots els racons del món, passant per música clàssica, fins a Johnny B. Goode de Chuck Berry.

La jove encarregada d'aconseguir els sons inclosos al disc, Ann Druyan, era amiga d'en Carl i la Linda des de feia uns quants anys. Però va ser aquests dies, en treballar tan estretament al costat d'en Carl que tots dos varen descobrir que estaven perdudament enamorats l'un de l'altre. Ann estava compromesa amb un altre home, Carl estava casat amb Linda. Però a la parella no li va importar bandejar tots els obstacles al seu pas, i poc després Carl abandonava la seva dona per a anar a viure amb l'Ann, amb qui va estar-se fins la seva mort.

Cosmos: Un viatge personal.

La sèrie trigà tres anys a produir-se i va incloure filmacions de 40 llocs, a 12 països. De per si mateix el ritme intens de treball a tal projecte va representar una pressió enorme per Sagan, però tot se li va complicar quan per aquests dies al seu pare se li diagnosticà un càncer. Carl i Ann portaren als Sagan a viure a casa seva i Carl, entre filmació i filmació, viatjava a Ithaca per poder estar-se amb el seu pare el major temps possible. Així ho va fer fins la mort de Samuel Sagan, l'octubre de 1979.

"Cosmos" va sortir a l'aire el setembre de 1980. Es calcula que a la seva primera transmissió va ser vista per uns 140 milions de persones de tot el món, convertint "Cosmos" en la sèrie més exitosa de tots els temps. Carl i el seu equip de producció varen guanyar diversos premis Peabody i Emmy, i el llibre, escrit a l'hora que la sèrie, va ser un immens Bestseller que es va mantenir a les llistes de vendes per molts anys.

Dins del personal, el llibre i la sèrie van canviar la meva vida per sempre, i pel que m'he adonat, el mateix va passar amb moltes persones arreu del món. Fins aquest moment Sagan havia guanyat alguns premis: Pulitzer, Emmy, Peabody... però cap premi Nobel; de fet, mai el va guanyar. Però Carl Sagan ha estat el científic que més va influir a la manera de pensar de molts éssers humans i ens va portar l'Univers a les nostres mans. A través de les pantalles de televisió ens consciencià sobre els perills que poden produir la destrucció del nostre planeta i ens va mostrar el món de la ciència d'èpoques passades de la Humanitat. Va servir de model per a molts altres científics que, encomanats de l'entusiasme de Sagan, iniciaren una era de programes i publicacions de divulgació científica. Avui dia són normals els canals de televisió especialitzats en temes científics i socials. Es pot dir que, en certa manera, Sagan va obtenir un guardó molt més important que el Nobel: la gratitud de milions de persones que, per primer cop van veure una llum a la foscor. No puc concloure aquesta part sense citar un fragment de "Cosmos", on ens planteja el prendre la responsabilitat que tenim els mateixos éssers humans de mantenir sana i segura la nostra Terra:

"Perquè som l'encarnació local del Cosmos que ha crescut fins a tenir consciència de si mateix. Hem començat a albirar els nostres orígens: substància estel.lar que reflexiona sobre els estels; conjunts organitzats de desenes de milers de bilions i bilions d'àtoms que consideren l'evolució dels àtoms i rastregen el llarg camí a través del qual va arribar a sorgir la nostra consciència, al menys aquí. Nosaltres parlem en nom de la Terra. Li devem l'obligació de sobreviure no només a nosaltres mateixos, sinó també a aquest Cosmos, antic i vast, del qual procedim."

Després de llargs tràmits, el 1981 Sagan per fi rep el divorci de Linda Salzmann, i el 1 de juny del mateix any es casa amb la seva adorada Ann Druyan, la seva darrera esposa.

Les naus Voyager ja havien arribat a Júpiter i als seus satèl.lits, així com a Saturn i als seus impressionants anells, i poc a poc es dirigien vers l'espai exterior, cap a Urà. Ningú no sabia pas si les naus arribarien fora de risc fins aquell planeta, però en tot cas continuarien funcionant i transmetent dades cap a la Terra. La NASA, però, va decidir concentrar-se al transbordador espacial després de l'exitós llançament del Colúmbia i va deixar de banda els projectes d'exploració espacial.

Sagan sempre va criticar agrament el transbordador espacial; opinava que les investigacions que es realitzaven mentre aquestes naus eren a l'espai no tenien importància científica de cap tipus. En una entrevista va dir:

"Al transbordador envien a 3, 5 ó 7 persones en un recipient de llauna a 300 Km d'altitud; passen una setmana estudiant coses com la manca de creixement de tomàquets o alguna cosa així i després li diuen exploració espacial. Això no és exploració espacial! Exploració espacial és anar a altres mons!

Fou en part aquest desinterès de la NASA en futurs projectes d'exploració planetària, però també el naixement de la seva filla Alexandra allò que va fer que en Carl es concentrés en temes més terrestres, com el deteriorament del medi ambient i tenir cura de la Terra. Llavors, el bel.licós govern del President Reagan es dedicava al projecte "Star Wars" i el perill d'una guerra nuclear era més patent que mai. Quan Reagan va anunciar aquest projecte, el març de 1983 Sagan va patir una peritonitis que el va mantenir en teràpia intensiva per unes quantes setmanes. Però això no va impedir pas que des del llit de l'hospital llancés un comunicat especial en contra de la "Guerra de les Galàxies". Carl Sagan havia començat la seva etapa d'activista.

Aquest mateix any, Carl Sagan va co-produir un assaig mitjançant el qual suggeria que fins i tot una petita guerra nuclear podria conduir a un hivern nuclear. La seva ferotge defensa del medi ambient fins i tot li va valdre una detenció a Ground Zero, Nevada, en el transcurs d'una manifestació el 1986.

Entre el seu activisme, les seves classes a Cornell i el seu lloc com a Director del Laboratori de Ciències Planetàries, Sagan es prenia el temps necessari per escriure la seva primera novel.la, "Contact", on es narra el suposat primer contacte amb éssers intel.ligents provinents d'una altra civilització. També commemora el retorn del cometa Halley amb el seu llibre "El Cometa", que va co-escriure amb Ann Druyan.

Els seus darrers anys.

Durant un parell d'anys, en Sagan va viure tranquil, gaudint de la tranquil.litat que ell mateix va buscar després de tant de temps sense trobar la pau enlloc, al costat dels seus dos fills petits i l'Ann. Però a finals de 1994, una taca fosca al seu braç anunciava el començament de la fi. Davant de la insistència de la seva dona, Carl va anar al metge i, després d'alguns exàmens de sang, es va comprovar que es trobava greument malalt. Patia d'una estranya enfermetat de la sang anomenada mielodisplàsia i l'única manera de poder-se salvar era mitjançant un transplantament de medul.la. Altrament, moriria en menys de 6 mesos.

El donant havia de ser completament compatible, i tot i així era possible que el cos d'en Sagan rebutgés la medul.la. La seva germana Cari es va prestar de tot cor com a donant, i després del transplantament Carl encara s'havia de sotmetre a quimioteràpia, exàmens i revisions. Amb tot, va tractar de portar una vida normal i continuà escrivint llibres, com, "Un Punto Azul Pálido" i "El Mundo y sus Demonios", el darrer que ell va veure editat. Durant un cert temps semblava que es recuperava, però el juliol de 1996 es va haver de sotmetre a un segon transplantament de medul.la, ja que el seu cos no estava responent tan bé com s'esperava.

Encara hospitalitzat, Sagan va rebre la notícia que un meteorit trobat a l'Antàrtida podia contenir restes de bacteris fòssils provinents de Mart. Encara que una mica escèptic, això va semblar injectar-li energia al seu debilitat cos i, per segona vegada, des del llit d'un hospital, parla amb els mitjans de comunicació. Entrevistat per un canal de televisió declara:

"Si resulta que aquests microorganismes són en realitat d'origen biològic, les implicacions serien profundes, perquè suggeririen que la vida podria aparèixer no només en un sol planeta, sinó a incontables planetes, s'eminaria el nostre provincialisme i ens donaria un sentiment d'ocupar un lloc a l'univers i que no estem sols".

Sagan mai no va poder reposar-se al segon transplantament; tot i així, encara li restaven energies per a escriure el seu darrer llibre, "Miles de millones", així com d'assessorar les primeres etapes de la filmació de la seva novel.la "Contact", dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster.

El desembre de 1996 Carl va accedir a donar algunes lectures públiques a l'àrea de San Francisco, però no va poder finalitzar la seva gira. De San Francisco va ser traslladat immediatament cap a Seattle, al Fred Hutchinson Cancer Research Center on havia estat tractat des del començament de la seva enfermetat. Se li diagnosticà una pulmonia adquirida fàcilment per la feble defensa de què disposava ja el seu cos contra tot tipus de amenaces bacterianes i virals des de les fortes quimioteràpies. Ja no hi havia res a fer.

I allà, a Seattle, la matinada del 20 de desembre de 1996, es va apagar l'espelma de la vida d'aquell que guià amb entusiasme i dedicació milions de persones pel camí de la ciència i del pensament lògic i racional. Carl Edward Sagan va tancar els seus ulls per sempre i la Humanitat va perdre un gran científic i divulgador, restant inesborrable al cor i a la memòria de tots aquells per als quals ells significà una part molt important de la seva vida. El meu mestre, el meu guia, el meu exemple, havia mort.

Aclariment.

Les imatges de les naus espacials i dels planetes són propietat de l'arxiu de la NASA.