|
|
Stonehenge, on els astres i dòlmens ballenJesús Gerardo Rodríguez Flores | Sociedad Astronómica de La Laguna (México)
Molt s'ha especulat sobre Stonehenge, però poques vegades s'han descrit les dades que es coneixen amb certesa sobre aquest lloc enigmàtic. ¿Quan i com fou construït? ¿Quina era la seva utilitat? ¿Quines persones han investigat el seu enigmàtic passat? El present document té el propòsit d'aclarir aquests aspectes de la més fascinant construcció arqueoastronòmica de l'Europa occidental.
La recerca del seu origen.Localitzat a cent quilòmetres a l'oest de Londres, a la plana de Salisbury, hi ha un dels monuments mil·lenaris més inquietants de la humanitat. Amb les seves colossals roques, els pesos de les quals varien de dues a trenta-cinc tones, Stonehenge es la construcció megalítica més fascinant de la historia. La seva construcció s'endinsa en la nit dels temps cap a civilitzacions que no van deixar al seu pas escrits que ens permetin de conèixer amb seguretat el seu origen.Ningú no coneixia l'origen d'aquest complex megalític, però alguns el suggerien a través de les llegendes i la tradició. Alguns com Geoffrey de Monmouth (aproximadament 1100-1154 dC.) a l'edat mitjana, relatava en les seves cròniques la creença popular que el conjunt era un cercle de gegants petrificats, cosa per la qual se'ls coneixia com la "Dansa dels Gegants". Però el mateix escriptor del segle XII ens ha fet arribar una llegenda que suggeria que les pedres foren portades allà pel mag Merlí, des d'Irlanda, amb l'ajuda d'uns "artefactes", per commemorar un enterrament massiu de bretons. El cert és que per al poble saxó, aquestes pedres, els recordava les bigues a les que es penjaven als criminals, per això van començar a conèixer al lloc com "Stonehenge" (La forca de pedra o la pedra del penjat). El misteri de Stonehenge arribà fins al rei Jaume I d'Anglaterra, qui el 1620 encarregà a l'arquitecte Iñigo Jones que investigués tot el que fes referència al conjunt. El naixement de l'arqueologia estava encara a un segle i mig de distància, cosa per la qual Iñigo Jones va fer allò que els seus recursos li permetien. Finalment va arribar a la conclusió de que era un temple romà dedicat al Cel, construït poc després de l'any 79 dC. Tal vegada això va satisfer al rei, però avui sabem que Iñigo Jones es quedà curt. Stonehenge ja era un conjunt mil·lenari en època de l'Imperi Romà.
Stonehenge.També en el segle XVII aparegué en escena John Aubrey (1626-1697), escriptor i estudiós de l'antiguitat qui estudià els monuments megalítics d'Anglaterra i suggerí, per primera vegada, que Stonehenge era un temple construït pels druides. En aquest mateix segle William Stukeley va realitzar un estudi que reiterà i expandí l'origen druídic de Stonehenge. Stukeley era maçó, parteix d'una comunitat els orígens de la qual s'han intentat recular forçadament als temps dels druides i de l'Antic Egipte, cosa per la qual no és estrany que volgués associar la màgia i misteri de Stonehenge al seu dubtós llinatge grupal. No obstant els druides, aquells antics sacerdots celtes, res no tenien a veure amb Stonehenge, ja que aquest complex megalític existia des de dos mil·lennis abans. Això, però va donar lloc a innombrables artificis que representaven a Stonehenge com un temple ritual on els druides propiciaven els deus de la natura mitjançant sacrificis humans. Fins i tot una pedra que jeu en posició horitzontal en el centre de Stonehenge fou batejada com "La Pedra de l'Altar" o "Pedra de la Matança", quan en realitat es tracta simplement d'un megàlit tombat. La falsa relació entre druides i Stonehenge va arribar fins el punt que una agrupació maçònica denominada "Antiga Ordre Unificada de Druides" realitzaven a l'albada del solstici d'estiu una sèrie de ritus presumptament druídics que, evidentment, foren inventats per l'imaginatiu magí d'algun dels seus líders. Finalment en 1985 el govern britànic va decidir fer-se càrrec de la protecció i conservació de Stonehenge i una de les seves primeres accions fou prohibir la celebració d'aquest ritual fraudulent. El misteri i la màgia de Stonehenge va continuar en el parlar de la gent. Alguns li van atribuir poders curatius, entre ells el poder de fer fèrtil qualsevol parella que dormís en els seus terrenys. Aquestes i d'altres suposicions van fer que les esglésies romanes i puritanes consideressin aquests llocs com a temples pagans, llocs on les bruixes celebraven ritus a favor de Satanàs. Immediatament els llocs foren anatemitzats i van estar a punt de ser destruïts. Algunes persones van utilitzar les seves pedres com a material de construcció en els pobles de la comarca i fins no fa gaire algunes exòtiques agrupacions de presumptes bruixes i fetillers arribaren a celebrar akelarres en les rodalies. L'era de la raó començà a sorgir a inicis del segle XX quan un investigador aconseguí determinar amb un acceptable grau de certesa l'edat de Stonehenge. Com moltes vegades ha passat en la història dels grans descobriments, no fou un arqueòleg qui va poder determinar l'edat d'aquest monument. Era un astrònom. En 1901 Sir Norman Lockyer confirmà un secret prou conegut que circulava sobre Stonehenge: una persona al peu de la "pedra de l'altar", mirant cap a la "pedra taló" podia observar amb gran exactitud el lloc per on surt el Sol durant el solstici d'estiu, el 21 de juny. Lockyer confirmà que efectivament la "pedra de l'altar" o el centre de Stonehenge s'alineava amb la "pedra taló" apuntant al Sol, amb tan sols un marge de error de 56 minuts d'arc. Sir Norman Lockyer havia realitzat un dels més minuciosos estudis de la precessió dels equinoccis, fenomen pel qual amb el transcurs dels segles el Sol presenta un desplaçament amb respecte a les constel·lacions. Suposant que els constructors de Stonehenge haguessin alineat el centre del conjunt amb la "pedra taló" amb una exactitud total, calcular els 58 minuts d'arc de diferència amb respecto al conegut desplaçament de precessió, permetria de conèixer en quina data Stonehenge ja s'havia erigit com a temple solar. Els càlculs de Norman Lockyer li donaren la sorprenent data de 1800 aC. Posteriors datacions amb carboni-14 recularen els inicis de Stonehenge cap el 2800 aC. Amb això moltes teories respecte del seu origen assiri, micènic o grec quedaren descartades. Avui suposem que fou alguna civilització neolítica d'origen pre-cèltic la que hauria bastit aquest monumental conjunt.
Esquema de Stonehenge i alineacions astronòmiques.Avui coneixem més coses sobre la funció de Stonehenge. Igual com la "pedra de l'altar" i la "pedra taló" s'alineen per mostrar el punt de sortida del Sol en el solstici d'estiu, i com els dos turons i menhirs ubicats tocant al fossat circular estan alineats per apuntar cap a la sortida i posta de Sol dels solsticis d'estiu i hivern. També marquen la sortida i posta de la Lluna durant el solstici d'hivern. Dit altrament Stonehenge era un temple dedicat als moviments del Sol i de la Lluna. Un arcà observatori astronòmic. Per si això fos poc, una autèntica revolució es desfermà a partir de 1961 quan el professor Gerald F. Hawkins, astrònom de la Universitat de Boston, va plantejar la possibilitat que Stonehenge fos utilitzat com una calculadora astronòmica per a predir els eclipsis de Sol i de Lluna, a més d'adoratori dels dotze deus del zodíac. No obstant molts dels plantejaments de Hawkins han estat descartats en vista que molts d'ells han estat vàlidament debatuts. Tot i que Stonehenge encara presenta diversos misteris, la seva finalitat sembla avui més evident que mai. Fou un temple per adorar al Sol i la Lluna, astres que regien el cicle de les estacions. Un calendari que, sàviament observat, permetia de predir l'arribada de les estacions en previsió de les activitats dels pagesos i domesticadors de bestiar que es donaren el temps que calia per bastir-lo, i posteriorment també es va convertir en un lloc sagrat. Lloc de ritus funeraris com ho confirmen les diverses restes desenterrades en diferents llocs del recinte. Amb màgia i llegenda que encara avui arriba a les creences de la gent d'aquells verals que el consideraren posseïdor de poders curatius.
La seva estructura.Stonehenge comprèn diverses estructures entre les quals podem destacar les següents:
La secció principal consta d'un cercle de trenta columnes rectangulars coronades amb llindes de les quals en sobreviuen disset columnes i només sis llindes. Aquest cercle petri té un diàmetre de 29,6 metres i les seves pedres són de gres silici de color groguenc. Tres metres cap endins hi ha un segon anell de seixanta menhirs de, com a molt, dos metres d'altura cada un. Aquests menhirs són d'una mena de roca eruptiva anomenada "pedra blava", duríssima i de reflexos blavosos, procedent de Gal·les. Sembla que aquests menhirs, temps enrera, podrien haver estat coronats amb llindes de pedra blava. Només en queden vint. Més endins hi ha una formació en ferradura amb cinc trílits de gran mesura. El més gran de tots té 8 metres d'alçada a la part central. A cada costat hi ha dos trílits de mida decreixent. Tots fets amb pedra gres silici o sarsen. Dins de la formació de cinc trílits hi ha una ferradura interior de 19 menhirs d'una altura inferior als 3 metres i tallats a la manera d'obeliscs en pedra blava. Finalment en el centre s'hi troba la "pedra de l'altar" de mes de 4,8 metres d'altura, tombada sobre el terreny. Aquesta és una pedra amb un alt contingut d'alumini, cosa que li dóna una lluentor molt especial en rebre llum solar. Es de sauló verd. A l'exterior del grup circular de pedres descrit fins ara hi trobem un conjunt de dos cercles amb trenta forats cada un, excavats en roca calcària, anomenats "forats I" i "forats Z". En un cercle més exterior es localitzen 56 clots que donen la volta al conjunt i que reben el nom de Cercles d'Aubrey (en honor al seu descobridor Sir John Aubrey, segle XVIII). Aquest anell està encerclat per un fossat circular de 97,5 metres de diàmetre, fet amb les restes calcàries. Entre els cercles d'Aubrey i el fossat circular hi ha quatre marques denominades "quatre estacions". Són dos monòlits de 2,74 i 1,22 m respectivament, i dos turons de terra compactada, disposats alternadament. A 37 metres cap el nord-oest del pòrtic de Stonehenge, pel camí d'accés, hi trobem la "pedra taló" amb 6,10 metres d'alçada, 2,74 d'amplada i 2,10 de gruix i un pes superior a les 35 tones envoltada d'una barrera i fossat circular de 4,87 metres. Les "quatre estacions" formen un rectangle perfecte les cares més curtes del qual són paral·leles al alineament de la "pedra taló" i el camí d'accés que arriba a Stonehenge des del nord-est.
Com es va construir?Stonehenge representa un colossal esforç de planejament i elaboració. Definitivament no es va fer en un dia, sinó que va anar prenent diverses formes al llarg de la vida de quaranta generacions. En l'actualitat arqueòlegs com Richard Atkinson consideren que a Stonehenge va haver-hi tres fases principals de construcció.La primera fase va tenir lloc cap a l'any 2800 aC. Fou aleshores quan es va fer el terraplè i el fossat circular. Es posaren les pedres i els turons denominats "les quatres estacions", així com la "Pedra Taló" en el camí d'accés. Els principals indicadors del Sol i la Lluna estaven posats. A més es van fer els 56 clots coneguts com els cercles d'Aubrey.
Seqüència del procediment per erigir els trílits de Stonehenge.La segona fase va tenir lloc cap a l'any 2100 aC. Es bastiren 80 blocs de sauló blau en un semicercle o ferradura. Aquestes pedres provenien de les muntanyes de Precelly, situades a 320 km. en el sud-oest de Gal·les. El més probable es que les transportessin en rais per la costa gal·lesa, entrant per Bristol a través del riu Avon. Després deurien ser transportades per via fluvial i terrestre fins a arribar, sobre corrons, a l'avinguda de Stonehenge on s'instal·larien formant dos cercles. Cent anys més tard, els blocs de sauló blau foren reordenats per ser substituïts per les pedres silícees que veiem actualment (un cercle i un semicercle). Aquestes pedres es van portar des dels turons de Malborough, a uns 30 km. al nord. Algunes arribaven a pesar fins a 26 tones, el seu transport es feia a base de corrons, llibants i palanques. Ja en el lloc on s'havien de redreçar s'excavava una rasa i, a poc a poc, amb un conjunt de palanques, bigues i cordes s'alçava el bloc fins que, per l'angle i el seu propi pes queia en el forat. A base de cordes es posava en posició vertical. Finalment es construïa gradualment una plataforma per anar pujant i col·locar la llinda de set tones sobre el cim de dos blocs verticals. Les pedres eren tallades amb un enginyós joc d'espigues i cavitats perquè columnes i llinda encaixessin a la perfecció. Els materials del semicercle anterior es deurien utilitzar per a una segona ferradura en l'interior del cercle principal. S'excaven en la part externa del conjunt una sèrie de forats per erigir un doble cercle de pedres blaves (cercles d'Aubrey), però aquesta construcció mai no es va arribar a fer. La tercera fase té lloc cap el 1500 aC. Quan les pedres blaves foren novament enretirades per instal·lar-les en les seves posicions actuals en l'interior del cercle, a la vegada que se s'alçava al davant dels trílits l'anomenada pedra d'Altar, que fou carretejada des del sud de Gal·les. Finalment cap a l'any 1100 aC. Stonehenge va ser abandonat.
Nous misteris.Stonehenge es la màxima obra d'una antiga societat interessada en l'observació dels astres i la seva associació a llurs creences. Però no es l'única construcció megalítica. Per tot Irlanda, Anglaterra, Espanya, Portugal i França existeixen diversos conjunts de pedra amb funciones astronòmiques i/o rituals. Aquests conjunts en ocasiones han estat posteriorment utilitzats per d'altres civilitzacions per als seus rituals propis o heretats com van ser els casos dels celtes, els druides, els gals i fins i tot els cristians, atès que moltes esglésies han estat construïdes damunt d'antics dòlmens o menhirs. Aquest fet lluny de manifestar-se com la tendència de la religió envers el paganisme, és la confirmació de com la nostra relació amb la natura ("relació = religare = religió") no s'ha perdut, i que la herència de llocs sagrats que s'ha esdevingut de l'època neolítica a l'actual és una prova més del sincretisme religiós que manté units als éssers humans en la seva inquietud respecte a l'univers i la seva història.Igual d'inquietant es l'existència de conjunts megalítics en d'altres zones allunyades de l'occident d'Europa. En abril de 1998 es donà a conèixer l'existència d'un observatori astronòmic mil·lenari a l'estil de Stonehenge a Nabta, Egipte. Al nord de la costa est dels Estats Units hi trobem diversos dòlmens en estats com Nova Anglaterra, Massachusetts, Pensilvània, Virgínia i Vermont. ¿Serien aquests conjunts també producte d'aquesta civilització pre-celta? És una pregunta que encara resulta incòmoda a arqueòlegs i historiadors. El pensar que una civilització europea anterior als víkings i a Colom hagi pogut travessar l'oceà Atlàntic causa molta polèmica, tot i que certes llegendes irlandeses ho insinuen. Ara per ara no hi ha molt de material per arribar a una resposta. Per si fos poc un conjunt de pedres amb certs aires megalítics i fins i tot arqueoastronòmics ha estat ubicat darrerament en una zona força allunyada dels conjunts de la costa est dels Estats Units. Una mena de "Stonehenge" ha estat localitzat per al nostre astorament i profit a Mèxic. Es troba en un lloc conegut com "las Aguilas", prop de Cuautla de la Paz, a l'estat de Jalisco. Aquest lloc va ser donat a conèixer en el seu moment pels reporters de l'equip de "México Desconocido" i igual com a "Stonehenge" en el solstici d'estiu un raig de llum assoleix d'esmunyir-se entre dos monòlits i il·lumina amb una "espiga de llum" una pedra situada a 15 metres de distància. Sembla que aquest conjunt megalític acomplia funcions tant cerimonials com astronòmiques, certament fa falta molta investigació i divulgació respecte d'aquest lloc. Per això el millor serà no parlar ara massa sobre aquest "desconegut descobriment". Qui sap, potser aviat, hi hagi una oportunitat per dedicar-li una monografia completa.
Referències.
Pàgines web recomanades.
Jesus Gerardo Rodríguez Flores.
jgerardo@coah1.telmex.net.mx Sociedad Astronómica de la Laguna. Gómez Palacio, Durango (México)
Traduït per: Manel M. Monfort i Alabau.
mmonfort@ceina.es |